Miraron equí

18 abr 2012

CARLES DUARTE, N’ASTURIANU


     Conocí a Carles Duarte nos años ochenta, cuando él trabayaba na Política Llingüística del gobiernu catalán, naquel grupu formáu alredor d’Aina Moll (Marta Xirinachs, Isidor Marí, Iolanda Pelegrí...) nel que si faltaben medios sobraba ilusión y llabor. Duarte venía de la filoloxía catalana histórica, en cualquier sentíu que se-y quiera dar a esta palabra: mui nuevu colaborara estrechamente con Badia i Margarit y con Joan Coromines. Llevaba dos caminos: el de la lliteratura, qu’entamara en 1984 publicando’l llibru de poemes Vida endins, y qu’inclúi tamién narrativa, traducciones y ensayos; y el de la xestión, trabayando unes veces na alministración, otres nel gobiernu (foi, por exemplu, Secretariu Xeneral de la Presidencia nel postreru de Pujol), y dacuando n’asociaciones d’escritores o n’entidaes culturales, como’l Foru Universal de les Cultures Barcelona 2004. Actualmente dirixe la Fundación Lluïs Carulla.
     Cuando acababa d’atropar, baxo’l títulu S’acosta’l mar. Poesia 1984-2009, la so poesía completa, ordenada en ventiún llibros (varios cientos de poemes), aprovechamos esa circunstancia pa ofrecer a los llectores asturianos, nesta llingua, una brevísima aproximación a la so poesía. A Carles Duarte (Barcelona, 1959) nun va resulta-y novedá l’asturianu. A fin de cuentes siempre topó vagar pa siguir, curiosu y atentu, el desenvolvimientu de la lliteratura asturiana nestes últimes décades. En 1998 acompañónos na V Xunta d’Escritores, la de Lluanco, y d’ello quedó testimoniu gráficu y memoria personal bien prestosa.

Carles Duarte


L’Ampurdán

El mar dexa,
húmidu,
un besu na arena,
apártase
y avérase,
y otru besu tira.

Y otru besu d’espluma,
de nieve salgao,
ente’l pedréu
descubierto,
puro.

Y l’aire.

Y los árboles verdes
que s’alcen y cimblen
en golfaraes de fueyes.

Un baltu d’harmoníes constrúi’l paisaxe.


MÁS ALLÁ DE LOS CHOPOS

A Maria-Mercè Marçal

I

Bébedos d’un tiempu ensin priesa,
el deséu dicía palabres qu’estregaben
la esnudez de los sexos.

Marmullaben los llabios
la impaciencia que duerme
nos güeyos.

Perduraba nos cuerpos
un orbayu de lluz
qu’enzobiaba la piel
al par de les viñes.

Quema l’azul
más allá de los chopos.


II


Chopos azules enllenen l’aire de fueyes,
la solombra gris del día yá piesllu sigue unes voces,
la figura lloñana del mar vuélvese fola imprecisa,
xaz la piel sobre un cielu que retarda los colores
y llibera les formes del xestu cotidianu.

Güeyos cansos ufierten un sueñu
a unes manes que s’alcuerden.


No hay comentarios:

Publicar un comentario